Anhels d’una ment i un cor apassionats

El tren acabava d’aturar-se. La seva germana Rosa la mirava angoixada en silenci, i una mare i els seus dos fills petits ploraven ajaguts als peus del seu marit i pare. Al vagó de mercaderies no hi havia lloc per a tots i havien fet torns per asseure’s al terra i dormir. Durant els dos dies del viatge no havien begut ni menjat pràcticament res, i ja s’havien acostumat a la ferum dels seus cossos bruts i dels excrements. Començaren a sentir bordar gossos i els crits dels oficials de les SS: Alle aussteigen!

S’obriren les portes de fusta amb una gran fressa i començaren a saltar del tren. Tot fou molt ràpid i sense temps per adonar-se’n del que estava succeint. Empenyien homes i dones per costats diferents separant famílies sense cap mena de compassió. Els soldats colpejaven sense pietat, i els crits i plors de mares i fills eren esfereïdors. Els gossos bordaven amenaçadors. Malgrat l’enrenou la Rosa va aconseguir romandre al costat de l’Edith, la qual arrossegava de la mà una noia d’ulls negres que no deixava de plorar i havia quedat paralitzada per la por. Es trobaren incorporades en una filera de dones, nenes i velles que circulava cap a uns edificis al fons d’un camí limitat per tanques de filferro. L’Edith preguntà a la noia dels ulls negres com es deia: Raquel, respongué. Arribant als edificis unes dones SS amb uns metges adreçaven les components d’aquella trista comitiva cap a la dreta o l’esquerra. L’Edith, la Rosa i la Raquel restaren juntes.

Conduint-les com a bestiar les obligaren a entrar en unes cambres que resultaren uns vestidors. Una SS cridà que havien de dutxar-se per a la seva desinfecció, i que es despullessin tot seguit recordant bé on deixaven la roba, doncs en sortir haurien de recollir-la i vestir-se. Schnell! Schnell! S’afanyaren. A les dutxes s’encabiren com pogueren. Les mares duien de la mà les seves filles La porta d’acer es tancà finalment. Silenci. Després d’uns segons eterns es sentiren alguns sanglots i gemecs. Les més fortes aguantaven les mirades d’angoixa i desesperació de les altres oferint-les el rostre més serè que podien mostrar, i abraçaven filles, germanes i mares. La Raquel premia amb força la mà de l’Edith, la qual pregava en silenci i estrenyia la Rosa, tremolosa, amb l’altre braç. Es produí un petit espetec, i després un altre i un altre, i començà una cridòria esgarrifosa. De les carxofes de les dutxes començaren a rajar unes gotes viscoses i fosques, i després un fum grisós-groguenc. L’Edith tancà els ulls, va estrènyer la Raquel i cridà a la seva germana: T’estimo Rosa, anem a veure Jesús! I a la seva mare!…Miriam! Mare! De seguida notà un dolor punyent al pit i començaren unes convulsions. Els crits de mort i agonia anaren esmorteint-se, però duraren vint minuts. Després el silenci tornà a regnar en aquella cambra dels horrors del camp d’Auschwizt II. Era el 9 d’agost de 1942.

Edith Stein havia nascut a Breslau (avui Wroclaw), capital de la Baixa Silèsia (aleshores Alemanya), el 12 d’octubre de 1891, quan la seva família, fidels jueus observants, celebrava la festa del Iom Kippur. Era la petita d’onze germans. El seu pare morí quan encara no havia fet els dos anys, i la seva mare Auguste Courant va carregar ella sola amb la cura de tota la família i del negoci familiar de comerç de fusta.

Als quinze anys es planteja deixar els estudis i marxa una temporada a Hamburg amb la seva germana Elsa. Durant aquells deu mesos abandona conscientment qualsevol pràctica religiosa. En tornar recomença els estudis i el 1911 acaba brillantment el batxillerat. Ja aleshores els seus companys l’anomenen la “sufragista” per la seva vehement defensa de la igualtat entre l’home i la dona. Comença els estudis humanístics a la Universitat de Breslau. Durant els quatre semestres a la universitat es diverteix ballant a les festes i assistint al teatre i als concerts -li entusiasma Bach-, i forma part de l’Associació Prussiana en favor del vot femení. En aquesta època es desperta en ella una forta responsabilitat social i un sentiment de solidaritat. Posseïa una personalitat forta i apassionada, amb una marcada tendència a la reflexió i al qüestionament existencial, i un esperit eclèctic i obert.

Després de conèixer els estudis filosòfics d’Edmund Husserl a Göttingen marxa a aquella universitat el 1913 amb 21 anys. Allà coneix també la mà dreta del mestre, Adolf Reinach, i a Theodor Conrad i la seva dona Hedwig Martius. Husserl afirmava que la veritat no només existia com una percepció subjectiva, pensada, sinó que calia trobar-la en allò concret: qualsevol especulació ha de tenir com a punt de partida els fenòmens contemplats o viscuts. El seu mètode proporcionava una llibertat absoluta i creava un clima de gran companyonia entre els membres d’aquest cercle, per sobre de qualsevol prejudici. La veritat, el bé i la independència foren valors defensats implacablement per l’Edith: Només qui s’experimenta ell mateix com a persona, com un tot ple de sentit, pot comprendre els altres, deia. No és gens estrany que vibrés amb aquella nova corrent filosòfica coneguda com a fenomenologia. Al cercle de Göttingen hi havia el filòsof Max Scheler, catòlic i, a més, Reinach es convertí al protestantisme amb la seva dona poc abans la guerra. Així la jove estudiant va entrar en contacte amb un món que fins aleshores li era absolutament desconegut, i comprèn que la fe cristiana era un àmbit de fenòmens davant el qual no podia romandre cega. En aquella fe vivien unes persones a les quals admirava: al menys eren dignes de reflexió.

Husserl els havia parlat d’un món objectiu exterior que només pot ésser experimentat per una pluralitat d’individus que establissin entre ells una comunicació intersubjectiva de les seves experiències. Ho anomena empatia, però el terme no està encara ben definit i Edith proposa a Husserl, com a tema del seu doctorat, fonamentar-lo i precisar-lo. La criden de Breslau per fer de professora substituta en una escola. Després de les classes treballa en la tesi, i a partir de les 10 de la nit prepara les classes, i per a descansar, llegeix després unes pàgines de Shakespeare. Al juliol de 1916, en finalitzar les seves obligacions a l’escola, marxa a Friburg, on ara està Husserl, i es doctora amb la seva tesi sobre l’empatia.

Aquell mes, en esclatar la Gran Guerra, es suspenen les classes. Edith escriu: ara ja no tinc vida pròpia. Totes les meves energies estan al servei de gran esdeveniment. A Breslau s’inscriu en un curs d’infermeres, i es posa a disposició de la Creu Roja. La criden a incorporar-se en un hospital austríac, on entra en contacte amb la mort. Hi ha malalts de totes la nacionalitats, i Edith aprèn quatre fórmules en molts idiomes per a poder comunicar-se amb tots, i els ajuda en les seves inquietuds familiars. A l’hospital s’acostumà al cafè i a les cigarretes. Li concediren la Medalla al Valor. En tancar l’hospital ja no la tornen a cridar i marxa a Friburg, on l’havien proposat de fer d’assistent de Husserl. El professor Reinach mor als camps de batalla de Flandes a finals de 1917, i la reacció serena i esperançada de la vídua va colpir l’esperit d’Edith, que també recordarà sempre la pregària confiada d’una camperola a la catedral de Frankfurt deserta.

L’hivern de 1918 decideix instal·lar-se a Breslau per acompanyar la seva mare, i dedicar-se als seus projectes d’investigació. Escriu alguns treballs, com Una investigació sobre l’Estat. Era una jove segura d’ella mateixa, amb la clara consciència de domini sobre la seva vida, que sempre convencia els altres amb els seus arguments, però 1919 i 1920 passa una per un decaïment vital. Abandona la col·laboració amb Husserl en adonar-se que l’utilitza només com a secretària i per donar classes d’iniciació. Intenta obtenir una càtedra a Göttingen, però la comissió rebutja el treball presentat argumentant que l’admissió d’una dona a concurs encara troba dificultats. I s’hi afegeix la decepció íntima amb el casament del seu col·lega Hans Lipps, de qui estava enamorada secretament. Després de la denegació de la càtedra torna a Breslau on imparteix classes particulars i inicia alguns treballs filosòfics. Per aquesta època llegeix obres de Kierkegaard, sant Ignasi de Loiola i el Nou Testament.

A l’estiu de 1921 passa unes setmanes a la finca del matrimoni Theodor Conrad i Hedwig Martius. Una nit era sola a la casa i prengué a l’atzar un llibre de la biblioteca, llegint-lo sencer fins a l’albada. Era l’autobiografia de Teresa d’Àvila, on Edith troba la descripció d’un Déu, personalitzat en Crist, que parla, estima o s’enutja. Decideix convertir-se. Aquell mateix matí compra un missal i un catecisme catòlic. A la parròquia del poble demana el baptisme al senyor rector, queda astorat pels seus coneixements quan l’examina després que Edith li ho demani. L’u de gener de 1922 fou batejada amb el nom Teresa Hedwig, en honor de la seva amfitriona, que va fer de madrina. Mai no va donar cap explicació de la seva íntima decisió. Quan algú volia indagar responia: El meu secret és meu.

Edith trigà mesos en comunicar-ho a la seva mare. Quan arriba a casa s’agenolla davant seu i mirant-la als ulls li diu: Mare, sóc catòlica. Va ser conscient que la seva conversió havia estat la pena més gran que li havia donat: ella era la seva filla preferida i Edith l’estimava amb bogeria. La família tampoc no la compren i al començament intenten dissuadir-la, però la seva fermesa i la seva serenitat els fa desistir i les relacions familiars no es trenquen.

Ja aleshores vol entrar al Carmel, però s’espera. Accepta un lloc de professora a l’institut del convent dominic de Spira. Des del 1927 viatja sovint a impartir conferències sobre la dona que tingueren un gran ressò. Els seus amics l’animen a intentar de nou una càtedra, però ni les recomanacions de Heidegger que havia succeït Husserl a Friburg tingueren èxit. Aquesta vegada li deneguen la càtedra per no ser ària. Durant aquells anys l’Edith passa nombroses temporades a l’abadia de Beuron, on prefereix evitar els cenacles dels intel·lectuals i es dedica a estudiar i també a pregar llargues estones en una discreta capella lateral.

Edith Stein desenvolupà una teologia de la dona que va influir després en el pensament i els escrits de Joan Pau II. Stein afirma que la dona té tres fites fonamentals en la seva existència: l’expansió de la seva humanitat, de la seva feminitat i de la seva individualitat. Com a model femení pren la Verge Maria i, a contracorrent de les idees dominants en aquells anys, defensa el desenvolupament professional de la dona com una aspiració de la seva plenitud personal, i considera una perversió de la vocació femenina la vida ociosa de les dones de les classes benestants.

Li encarreguen la traducció de les cartes i diaris del cardenal Newman, i des del 1925 comença llegir sant Tomàs d’Aquino. Li ofereixen una plaça de professora a l’Institut de Pedagogia de Münster, però només hi pot estar un any, doncs els nacionalsocialistes guanyen les eleccions i el nou govern de Hitler ordena als professors jueus que deixin voluntàriament les seves places. En fer-se impossible de continuar decideix entrar finalment al convent de Carmelites de Colònia. Era el 1933. Edith viatja a Breslau a acomiadar-se de la família i de la seva mare, que té 85 anys, la qual no accepta la seva decisió d’enclaustrar-se. El dia del seu aniversari fou el darrer que passà a casa i Edith acompanyà la seva mare a la sinagoga. Aquella nit cap de les dues no va dormir. A l’esmorzar la seva mare no menja res i plora. Quan ha de marxar, Edith l’abraça, la besa i surt cap a l’estació del tren acompanyada per les seves germanes Rosa i Elsa. Cada setmana escriurà una carta a la seva mare, però no rebrà cap resposta, malgrat que Auguste preguntava contínuament per la seva filla fins la seva mort el 1936. La seva germana Rosa la mantindrà informada.

El diumenge 15 d’abril de 1934 rep l’hàbit del Carmel i el nom de germana Teresa Beneta de la Creu. La petita capella era plena a vessar, doncs s’hi aplegaren companys d’universitat, amics i alumnes. Tenia 42 anys. El 21 d’abril de 1938 va fer la professió perpètua, i en el recordatori va fer imprimir les paraules de sant Joan de la Creu: A partir d’ara, la meva única dedicació serà estimar més.

La Kristallnacht fou al novembre de 1938. La priora fa gestions per traslladar sor Teresa Beneta a l’estranger i la darrera nit de 1938 creua la frontera amb Holanda i la duen al convent d’Echt. El 1939 la seva germana Rosa, vuit anys més gran, que havia esperat la mort de la mare per a rebre el baptisme, s’uneix al Carmel, i ocuparà el lloc de portera del convent. Durant els 9 anys de clausura Edith segueix investigant i pel quart centenari de sant Joan de la Creu escriu un estudi inacabat intitulat La ciència de la Creu. I també altres treballs com Ésser finit i ésser etern i Món i persona.

El papa Joan Pau II la beatificà a Colònia el 1987 i la canonitzà a Roma l’onze d’octubre de 1998. Un any després fou proclamada Copatrona d’Europa juntament amb Brígida de Suècia i Catalina de Siena. El 1950 el Butlletí Oficial holandès publicà els noms de tots els jueus deportats el 7 d’agost de 1942. A una de les línies es llegeix: “Núm. 44.074, Edith Teresia Hedwig Stein, nasc. 12 oct. 1891, a Wroclaw, de Echt, morta el 9 ag. 1942”. Va ser la primera dona a Alemanya en esdevenir doctora en filosofia, i la primera en demanar oficialment ser habilitada com a professora universitària.